Origen, Premi Vicent Andrés Estellés 2013, al Cafè Aràbic de Llucmajor

Quan en Miquel Bezares va néixer, ara fa 46 anys a Llucmajor, el planeta Venus estava col·locat de tal manera que, des de la Terra, feia veure’ns altres estrelles i planetes com més a prop i en moviment. Així, l’any 1968 hi hagué, per primera vegada, avistaments d’OVNIS a l’Estat espanyol ̶ sobretot a Madrid… i un munter. No sé què en penseu, però a mi, més que veure-hi conspiracions de Guerra Freda, m’agrada imaginar-m’hi extraterrestres i energies súperpotents. I com, d’alguna d’aquestes, per ventura d’un raig poderosíssim de sol o d’un contacte no recordat amb al·liení1 sobretot a Madrid… i un munter. No sé què en penseu, però a mi, més que veure-hi conspiracions de Guerra Freda, m’agrada imaginar- m’hi extraterrestres i energies súperpotents. I com, d’alguna d’aquestes, per ventura d’un raig poderosíssim de sol o d’un contacte no recordat amb alienígenes, en sortí l’Home- Poeta: Miquel Bezares. Un Home-Poeta brutal, que s’aferra a la vida i li diu que s’és:

brutal

ets generosa en el dolor

i als teus braços

sóc home

com hivern

com ull cec d’una tempesta

com ombra inefable

d’un arbre mort

 

sóc

Avui presentem Origen, que parteix de Venus (el planeta d’Eros), però també de Mart (de Tànatos) i que, en un acte d’agosarada honestedat, m’atreveixo a etiquetar de gran obra de la literatura universal, en tant que conté els dos temes centrals de la poesia a la manera de l’Univers: conté espai (el cos o la mort) i temps (l’esperit o la vida).

Si llegim Origen sense haver llegit abans la resta d’obra poètica de Bezares (Cos de calitja, Carnaval, Crònica del desfici, Versllum, El convers, Anvers, L’espiga del Buit…), que s’eixampla del 1987 al 2011, el percebrem com una mena de preqüela: aquell llibre on se’ns explica com l’home es converteix, per un esdeveniment X, en el súperheroi. De manera que es tracta d’un bon poemari per estrenar-se amb l’autor i conèixer-ne, de tot d’una, la història sencera: saber que l’obsessionen la ballesa, el patiment i el conèixer-se abans de lliurar-s’hi a través de la poesia. Tanmateix, si d’altra banda hem llegit primer la resta de la seva obra, en arribar a Origen se’ns encaixaran totes les parts, se’ns resoldran les incògnites i comprendrem per què, des del primer moment, tant d’amor i tant de dolor.

Veurem clar, i cito versos de l’autor en els anteriors poemaris, que el bessó de la nit són els cossos estimant-se; entrarem el bosc que no s’endola, car el poeta n’és l’ombra; hi descobrirem les flors tèbies d’una quotidiaitat que s’ha construït perfecta, amb esquerdes a les venes, o ferides d’anar vivint; i, finalment, comprendrem el ferment de la llum, o la mort mateixa. I anirem a parar, inevitables, a l’Origen, que és ell mateix: aquest súperheroi, l’Home-Poeta, capaç d’aguditzar prou l’ull ̶ sobretot a Madrid… i un munter. No sé què en penseu, però a mi, més que veure-hi conspiracions de Guerra Freda, m’agrada imaginar-m’hi extraterrestres i energies súperpotents. I com, d’alguna d’aquestes, per ventura d’un raig poderosíssim de sol o d’un contacte no recordat amb al·liení1 el periscopi de l’ànima ̶ sobretot a Madrid… i un munter. No sé què en penseu, però a mi, més que veure-hi conspiracions de Guerra Freda, m’agrada imaginar-m’hi extraterrestres i energies súperpotents. I com, d’alguna d’aquestes, per ventura d’un raig poderosíssim de sol o d’un contacte no recordat amb al·liení 1 ̶ sobretot a Madrid… i un munter. No sé què en penseu, però a mi, més que veure-hi conspiracions de Guerra Freda, m’agrada imaginar-m’hi extraterrestres i energies súperpotents. I com, d’alguna d’aquestes, per ventura d’un raig poderosíssim de sol o d’un contacte no recordat amb al·liení per a captar al vol aquests instants i traduir-los a un llenguatge poètic que córre, s’entrebanca, es migparteix ̶ sobretot a Madrid… i un munter. No sé què en penseu, però a mi, més que veure-hi conspiracions de Guerra Freda, m’agrada imaginar-m’hi extraterrestres i energies súperpotents. I com, d’alguna d’aquestes, per ventura d’un raig poderosíssim de sol o d’un contacte no recordat amb al·liení1 ̶ sobretot a Madrid… i un munter. No sé què en penseu, però a mi, més que veure-hi conspiracions de Guerra Freda, m’agrada imaginar-m’hi extraterrestres i energies súperpotents. I com, d’alguna d’aquestes, per ventura d’un raig poderosíssim de sol o d’un contacte no recordat amb al·liení tergiversa punts, comes, síl·labes i fonemes… i sols així aconsegueix ésser fidel reflexe de la manera humana de sentir la vida, sempre massa lenta o sobtada; inassolible per l’home normal, a través de la llengua.

Just aquesta matinada es torna a donar una circumstància especial a l’espai: una pluja d’estels tan gran que pot esdevenir tempesta. Com si tot el dolor de l’Home-Poeta, havent arribat al límit on no hi ha temps ni espai, esclatés damunt la Terra, s’hi desintegrés i ens deixés, solament, els poemes. O com si la mar se li abraonés i fos només una barca a la deriva amb l’inconvenient desig de voler salvar-nos per sempre.

Subversora

 

El meu desig és inconvenient

com una barca de certa deriva.

Són de les illes les meves arítmies,

de les roques i el vent són els meus ports.

I sé que hi ha ocells que als confins viuen

l’exagerada vida del meu son;

del bell silenci que, astut, el cos

traça a l’instant d’un ocult horitzó.

 

 

Laia Martinez i Lopez, a Palma, el maig del 2014