I
¿Saps, amiga, que quan es fa de nit
i no és ton cos qui, en dolç ritual,
s’empara dels meus ulls, sinó la sal
que el teu bes i el mar deixaren al llit,
i palp, damnat, la roba destrenada,
com empès des del nord em sé pel vent
i sobre la cendra encara roent
em desfaig en records i plor ta besada?
De tu em separa el mar, però la flama
que em deixares en anar-te’n atia,
amiga, el jaç encara i proclama,
les nits que te’n vas o no hi ets, la via
que ha de portar finalment qui ama
al teu costat de nou: al nostre dia.
II
Desperta, amic, que s’ha fet nit, l’alba
i no és el sol avui qui, puntual
s’ensenyoreix dels ulls i es fa final
dels jocs que s’han cercat des de la salva
primera de besos i palps, del foc
trenat amb gaudi i sense damnatge
que, com el vent terral quan és a platja,
es desfà en olors i plora el soc.
Us separa el mar i us uneix la flama,
i ara, amic, que s’ha fet nit, i ella
ha d’anar-se’n, resta en calma i proclama
la fusta amarga, del desig la rella,
i una lluna que, si no hi és la dama,
per guiar-te al seu cos serà l’esquella.
Del llibre 11 poemes (Ed. Moll, 1997)
Deixa un comentari