Alba a dues veus

Des de Menorca

I

 

¿Saps, amiga, que quan es fa de nit

i no és ton cos qui, en dolç ritual,

s’empara dels meus ulls, sinó la sal

que el teu bes i el mar deixaren al llit,

 

i palp, damnat, la roba destrenada,

com empès des del nord em sé pel vent

i sobre la cendra encara roent

em desfaig en records i plor ta besada?

 

De tu em separa el mar, però la flama

que em deixares en anar-te’n atia,

amiga, el jaç encara i proclama,

 

les nits que te’n vas o no hi ets, la via

que ha de portar finalment qui ama

al teu costat de nou: al nostre dia.

favaritx

 

 

II

 

 

Desperta, amic, que s’ha fet nit, l’alba

i no és el sol avui qui, puntual

s’ensenyoreix dels ulls i es fa final

dels jocs que s’han cercat des de la salva

 

primera de besos i palps, del foc

trenat amb gaudi i sense damnatge

que, com el vent terral quan és a platja,

es desfà en olors i plora el soc.

 

Us separa el mar i us uneix la flama,

i ara, amic, que s’ha fet nit, i ella

ha d’anar-se’n, resta en calma i proclama

 

la fusta amarga, del desig la rella,

i una lluna que, si no hi és la dama,

per guiar-te al seu cos serà l’esquella.

 

Del llibre 11 poemes (Ed. Moll, 1997)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.