Alba a dues veus

Des de Menorca

I

 

¿Saps, amiga, que quan es fa de nit

i no és ton cos qui, en dolç ritual,

s’empara dels meus ulls, sinó la sal

que el teu bes i el mar deixaren al llit,

 

i palp, damnat, la roba destrenada,

com empès des del nord em sé pel vent

i sobre la cendra encara roent

em desfaig en records i plor ta besada?

 

De tu em separa el mar, però la flama

que em deixares en anar-te’n atia,

amiga, el jaç encara i proclama,

 

les nits que te’n vas o no hi ets, la via

que ha de portar finalment qui ama

al teu costat de nou: al nostre dia.

favaritx

 

 

II

 

 

Desperta, amic, que s’ha fet nit, l’alba

i no és el sol avui qui, puntual

s’ensenyoreix dels ulls i es fa final

dels jocs que s’han cercat des de la salva

 

primera de besos i palps, del foc

trenat amb gaudi i sense damnatge

que, com el vent terral quan és a platja,

es desfà en olors i plora el soc.

 

Us separa el mar i us uneix la flama,

i ara, amic, que s’ha fet nit, i ella

ha d’anar-se’n, resta en calma i proclama

 

la fusta amarga, del desig la rella,

i una lluna que, si no hi és la dama,

per guiar-te al seu cos serà l’esquella.

 

Del llibre 11 poemes (Ed. Moll, 1997)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada