Xavier Montoliu presenta Ocells obscurs de mi

Presentació d’Ocells obscurs de mi, de Miquel Bezares

XMP

La Impossible, dilluns primer de desembre de 2014, a les 19h30.

Amb M. Forcano, J.C. Pons Alorda i l’autor

 

La fidelitat del poeta o „la llum d’un branquilló per trobar-hi resplendor”

 

Si agafeu el colofó d’aquest llibre està datat precisament el 14 d’octubre, dia del traspàs de Toni Catany. Es tracta d’un poemari que diu de la fidelitat del poeta per l’amic, el fotògraf. Un poemari escrit des de fa uns dos anys i, covat durant aquest darrer any de dol, però viscut durant els molts anys d’amistat entre els dos artistes. El llibre ha estat publicat amb la complicitat de l’editora Maria Muntaner, i va ser presentat en societat, en la societat illenca, precisament el 14 d’octubre de 2014, dia del primer aniversari del traspàs de Toni Catany. I ara de nou a Barcelona.

 

En primer lloc voldria donar les gràcies al Miquel Bezares per poder fer-ho, si bé he de confessar que no estic gaire acostumat a fer aquest paper més encara enmig d’unes autoritats poètiques tan il·lustres, com aquests tres poetes d’envergadura èpica incommensurable, i d’uns traductors que, premiats ja l’un i l’altre encara no, són valents genets de cavalls verds.

 

Però tornem al llibre. Aprecio molt aquest detall tan petit que considero d’una gran magnitud perquè el llibre és un gran acte poètic d’amor, és el que havia sentit dir-li alguna vegada a Montserrat Roig: Si hi ha un acte d’amor, aquest és el record.

 

Qualificat com un poemari sobre el dolor i la mort, també és un homenatge pòstum al mestre i gran amic de Miquel Bezares, l’artista amb qui va conversar, a qui va admirar i respectar i de qui se sent fidelment hereu per complir el seu desig i la seva paraula per aquesta –tan- desitjada Fundació.

 

No en va l’entradeta del llibre diu: in memoriam Toni Catany. Al poeta de la fotografia, autor de magnífiques imatges intransferibles de natures mortes, però també de paisatges del Mediterrani, retrats de tants autors i escriptors, o bé nus en blanc i negre.

 

És ara, però, el fotògraf de la poesia, Miquel Bezares qui, també empaitant la bellesa, ha compost aquest llibre de poemes, que s’organitzen com un tríptic on les formes dels poemes tenen molt a veure amb la imatge estàtica de les natures mortes. És a la primera part on formalment les formes acarades dels poemes representen més evidentment aquesta voluntat estètica de natura morta, però també en la segona, amb les proses poètiques condensades en unes línies, i on la darrera, on Bezares enllaça l’estrofa que segurament més el defineix amb els llibres anteriors.

 

Si a Orígen, l’anterior llibre premiat al sopar dels Premis Octubre, per al qual aprofito ara per felicitar-lo fervorosament, posava en relleu la relació entre les paraules i la vida pq com ell mateix diu: „Ni visc d’escriure ni per escriure. Escric, per si de cas, per viure”, en canvi, en Ocells obscurs de mi, en aquest nou poemari, Bezares fidelment lligat a la vida, als sentits, a l’Altre, posa de relleu la relació entre les paraules i la mort. Aquest cop l’altre és la mort. És la mort de l’Amic. I considero que els poemes del llibres esdevenen imatges, instantànies o flashos d’aquesta vida inerta, com natures fotografiades o preses amb la càmera d’aquest poeta, ara més que mai, fotògraf de la poesia.

 

Tal i com deia Lluïsa Julià: „cada llibre –de Bezares- mostra també amb insistència, amb més deler, la maduració de la pròpia joia, que duu aparellada la presència del dolor, d’un tel de mort. Per aquesta via, per l’evolució del cant que descriu, la identitat biogràfica és capaç d’albergar l’experiència d’altri. El vers vola cap a una nova ruta, la de qui llegeix”.

 

Segurament sigui en aquest llibre, més que mai, insisteixo, on Bezares hostatja l’experiència d’altri. Aquí el vers vola cap a la imatge de la natura morta, la presència del dolor i la vivència de la pèrdua. La identitat biogràfica de la desaparició de l’amic s’incorpora a través d’una pràctica textual, certament encriptada, percebuda a través d’una pel·lícula, del tel vidriat de la mort contra el qual s’estampen els ocells i moren, els ocells que són els guies del camí, de la ruta, els que detenen la veritat, el misteri i el secret, tot i sabent, segons les mateixes paraules de Bezares, que „”la veritat és negra i fa mal””. Són els ocells obscurs d’ell, però també de mi.

 

Ocells obscurs de mi és el llibre on Bezares, per sobre dels altres llibres, „venç l’oblit”. Amb una voluntat fidel al seu genuí „recordar és conèixer”, converteix la metàfora intel·lectual del recordar en vèncer-la en primer lloc per l’amor i és des d’aquesta talaia on combat la ferida obscura de l’oblit, i el de la pèrdua de la memòria –„el pitjor dels mals que hom pot patir”, diu ell mateix. Per deixar testimoni visual, de paraula, poètic, amb imatges.

 

La passió verbal de l’autor s’esdevé en la immediatesa, com un instant fet per sempre; el verb és conjuga gairebé durant tot el llibre en temps del present d’indicatiu; és un temps, però, diria a-temporal, o més ben dit, que reuneix tota la temporalitat, un text captat, concís, immediat, com ho és el gest del clic d’una màquina de retratar, tant instantani com líricament bell i eficaç per deixar constància de la perennitat dels fets, per evidenciar l’eternitat pròpia del present quan aquest pren el valor del record que s’estén per sempre. És el valor de l’absolut. El que confereix la mort però també la vida. Propi del coneixement tramat. El coneixement, el saber que tot ho resisteix, fins i tot l’obscura mort.

 

Atenent l’índex, el llibre es divideix en tres parts ben diferenciades quant a la forma molt especialment. Però també quant al contingut que evoluciona temàticament per cadascuna d’elles. Des de l’estat descriptiu trist i abandonat on el poeta es troba En desolat feu, al cos central d’aquest tríptic sobre imatges tramades, anomenat Vanitas, per arribar a la tercera part, en simetria numèrica amb la primera, d’un desenllaç d’aquest abatiment o Contra aflicció. El llibre va des del trencament de „l’ordre sublim” fins arribar de nou a la veritat, que com una autèntica aroma, confina la voluntat del poeta en la bellesa.

 

És un tríptic d’imatges llegides des de la desesperació, de la constatació de la mort, i la pugna contra la tristesa contra la bellesa, perquè arribat el final, l’existència no resulti vana, no hagi resultat vana, perquè „d’adversitat, la flor no en parla, ni la muntanya que el vent defineix”.

 

Bezares se situa en En desolat feu, des del seu domini poètic, des d’on prestarà homenatge artístic, literari, de mestratge. (No en va, Toni Catany va nomenar marmessor Miquel Bezares.)

El poeta viu Un dolor mai sentit, davant la mort de l’amic, ja sense futur. Ja no hi ha Cronologia, però tampoc Cronografia. Som “a la contrada del final, per temporal”. Bezares enceta l’”oració primitiva, onírica, diürna”. La de la fusió de la dualitat entre la mort i la vida, entre l’amic mort i el poeta viu. “Que la teva ferida és la meva ferida. I el teu dolor, el meu dolor”.

 

Em resulten molt atractives les imatges amb els arbres o les branques, i fins i tot els branquillons, que personifica la desaparició, la desolació, en cants on es transita per espais diferents marcats pel dolor i la ira.

 

“Res no em pots dir de l’arbre despullat. Res, tampoc, de l’ocell mort sota la joia deflagrada de l’errament”.

 

O bé, “Mostres feblesa i, així com el branquilló quan és enfornat a l’última artèria trenca la vida, tu tresques pels volts de la ira”.

 

I: “En desolat estatge, la branca morta d’un vell arbre no podrà suplantar el present”.

 

La part central d’aquest tríptic conté les catorze proses poètiques concebudes, diria jo, com una exposició magnífica d’un seguit de fotografies poètiques de natures mortes. La seva denominació en llatí enllaça amb la poesis clàssica d’aquell art antic –les Vanitas- que designava la categoria particular, d’art valor simbòlic i espiritual –amb versos que contenen les imatges pròpies d’aquests mementos: rellotges, cranis devorats o la imatge del mercuri símbol de la mort i que mata el que és viu, o fins i tot, amb imatges d’instruments com el „violí de fum” o d’una „música cargolada”. Aquelles Vanitas practicades pels clàssics, i recuperades posteriorment en una època de la història europea prou obscura com ho fou el Barroc, són represes ara per Bezares en un entorn tenebrós de llum i mudesa, d’auguris funestos, en un escenari de „clarobscurs del silenci”, compost d’escenes on han estat „denegades ja les foscors”, i es proclama „l’anunci del dia que no ha d’arribar”. És al nucli del llibre on rau l’ombriu punt de vista sobre el món, guaitat per „l’estrany ocell que revela el prodigi de sobreviure –o no?- a la llum (com aquella imatges prodigiosa, estàtica, bella, senzilla, neta, freda com el vidre, però nodridora per tanta bellesa, de la fotografia “Vas de llet glaçada”, de Toni Catany). Davant de la certesa dels confins de la mort glaçada, ¿tot és vanitat, tot, absolutament tot? L’art? la literatura? la poesia? I la fotografia?

 

Tot i que Bezares diu a les pàgines centrals que la revista Caràcters li va dedicar enguany –com n’estaria de cofoi Toni Catany d’aquesta collita bezarenca que ha tingut el poeta enguany!- que ha concebut des de sempre la seva escriptura com una textura oferta a la descomposició, penso que tanmateix aquí, les imatges creades, les imatges preses atenyen al valor de la natura morta que no es descompon sinó que resta estàtica per transmetre’ns la simbologia de la fragilitat de la vida –llevada a l’amic en una edat madura però no avançada „a l’hora que el crepuscle arranca el somni i que l’abís ja griseja, l’amic, que coneix el sentit i la subtilesa de l’aura, em confia que la venerable quietud de l’ocell no és bellesa, sinó mort”; Com deia Lucia Pietrelli en la presentació del llibre a Mallorca, “i el destí del seu vol, perseguit per l’ésser desastrat i assolit per l’ésser dorment, sembla ser la fi de tota sensibilitat, la fi dels batecs del cor. Ocells obscurs de mi és, doncs, una Vanitas feta paraula, una lluita entre l’ésser dorment i l’ésser desastrat que tothom duu a dins”.

 

A pesar que la simbologia de la bellesa passa, mor, el coneixement roman com el més alt reflex, com diu el poeta mateix diu en el darrer poema del llibre.

 

Apama el sot la llum i celebra la mirada encegada. Acull, ulls clucs, el tracte amb goig l’inesperat doblec. El mal ordena sobre el vidre el sorprenent argent, i és ara un vell tauler la memòria agençada. Un vell dolor no el trenca, si s’hi emmiralla, el cor, però el desarma l’ordre sublim que bellesa enardeix. I per resistir a la ceguesa, el saber pot ser el més alt reflex.

 

La darrera part Contra aflicció, conté 18 poemes d’octaves decasil·làbiques, com ja ens té acostumat Bezares. Comença amb aquesta declaració d’amor „en algun altre lloc que no és enlloc existeix algú que porta el meu cor al cor”. L’aflicció ha marcat el poeta, que ha vist el silenci d’una nit negra i ha reconegut l’empremta del sol”. És molt interessant el fet de re-conèixer, re-saber, re-signar, re-conceptualitzar l’ordre sublim per combatre aquest dol amarg. En necessita una evidència de la natura, de la llum, de la vida, tan sol li cal, „la llum d’un branquilló per trobar-hi resplendor”. Contra aflicció, doncs bellesa. Perdurabilitat de l’obra d’art, perennitat de la paraula escrita re-composta. Tanmateix, encara en aquesta buidor interior, i segons, la meva opinió el poeta no pot redimir-se „de les aigües re-motes del barat”. La duresa dels poemes d’aquesta part és encara més punyent i esquinçadora. Al dolor de la mort s’hi afegeix el dolor de la disjunció, de la dualitat, de l’abatiment del dia a dia; sentir que „ets un home incomplet. Que la retina és sensible a la fosca i que només les mans poden perfer-te”. Per això, li cal creure, no caure en l’alta feblesa „si es ret al mal”.

 

 

Per acabar, voldria fer, com la poeta i filòsofa romanesa, Marta Petreu l’antologia dels millors versos que han escrit altres poetes. En el seu cas, ho fa amb l’”enveja sana de qui no ha pogut escriure el que altres han fet. En el meu, que no sóc poeta, senzillament dir-vos els versos que vaig marcar en una primera lectura del text, com a lector de poesia.

 

Les hores que em deus són un camp fèrtil per als fruits més preciosos.

 

El meu vers és sord i és mat. I és per a tu.

 

I hi ha silencis estrictes, d’una terminal fragilitat: són els silencis que no es poden trencar.

 

Una autèntica aroma, que és la veritat, confina la meva voluntat en la bellesa.

 

 

One thought on “Xavier Montoliu presenta Ocells obscurs de mi

  1. Pingback: Presentació, a Barcelona, d’Ocells obscurs de mi | miquel bezares

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *